Setmana de Pregària per la unió dels cristians 2018 – Catedral de Sant Feliu

SETMANA DE PREGÀRIA PER LA UNIÓ DELS CRISTIANS 2018

“NO JA COM UN ESCLAU, SINÓ COM UN GERMÀ ESTIMAT”
Lc 10,25-37 LA PARÀBOLA DEL BON SAMARITÀ

Intervenció del P. diaca Jose Santos de l’Església Ortodoxa de la Parròquia de la Protecció de la Mare de Déu, en la Catedral de Sant Feliu (Baix Llobregat), dins de la Setmana de Pregària per la unió dels Cristians.

Acabem de sentir la paràbola del Samarità, que és ben coneguda per
IMG-20180120-WA0063 tots i que té la virtut de contenir i de resumir i explicar en una forma simple, els fonaments de la vida del cristià.
Jesús, en la conversa amb el legista, fa que aquest exposi els dos manaments principals de la Llei i també de l’Evangeli.
El primer manament és que hem d’estimar a Déu amb tot el nostre cor, la nostra ment, la nostra força, amb tot el nostre ésser. Estimar a Déu signifi
ca que hem de arribar a viure, i a ser realment de tal manera, que Déu es pugui alegrar en nosaltres: que no hi hagués res en nosaltres, en les nostres vides aliè a Ell, que tot estigués en nosaltres orientat a Ell.
I el segon, el d’estimar al proïsme com a nosaltres mateixos; aquest manament que el legista no entenia, es el manament que ha de ser el nostre cavall de batalla de cada dia, de tots el dies de la nostra vida i que és on hem de verificar, es per on podem arribar al nostre amor per Déu.
Amb freqüència, ens podem sentir bons cristians pel fet de sentir en el nostre cor una calidesa, un sentiment de que estimem a Déu, però això no és suficient. La prova de que estimem a Déu és compartir amb Ell l’amor que té per cadascuna de les seves criatures, dels nostres veïns, i pel món sencer.
I aquí és vital entendre i precisar qui és realment el nostre proïsme. I diria, en paraules del pare Lev Gillet, que: “el meu proïsme no és exclusivament aquell que la sang, el territori o la creença fa proper a mi; el meu proïsme és, a cada moment, aquell a qui Déu m’apropa posant-ho en el meu camí; el meu proïsme és aquell a qui em faig proper servint-ho, fins i tot si és un estranger o un enemic. Depèn en gran part de mi mateix que tal home sigui o no el meu proïsme. I puc esforçar-me a actuar de manera tal que tot home es converteixi en el meu proïsme”. Tenim que, seguin encara al pare Lev, intentar adquirir el que anomena “la mentalitat de Crist”, es a dir, davant de qualsevol situació en que ens trobem respecte al nostre proïsme, intentar pensar com ho faria Crist, respecte a una persona determinada o una situació. En moltes ocasions aquesta visió és molt diferent de la nostra, que tendim a veure les coses des de ran de terra, i amb molt poc amor.
icon-good-samaritanUn altre aspecte d’aquesta paràbola és que el Bon Samarità és en realitat i en última instància el Crist: perquè Ell també ha estat considerat pels seus com algú a qui rebutjar, apartar i sobretot perquè Ell serà sempre el que s’inclini amorosament sobre nosaltres, que vessi sobre les nostres ferides l’alcohol que crema, que purifica, cauteritza i de seguida l’oli sant, que guareix, que alleuja. Aquest vessament d’oli, imatge de la gràcia de Déu que guareix, ho hem de demanar a Déu:

Que Déu vessi sobre nosaltres la seva tendresa, que vessi la seva caritat, la seva gràcia, aquesta força dolça que fa que ens puguem tornar a aixecar en les nostres caigudes i que siguem capaços de seguir el camí que Crist mateix ha fet primer: el de donar la seva vida pels altres, que siguem capaços de reconèixer la Veritat absoluta, que és Crist mateix, a qui realment es deu tot honor, glòria i adoració pels segles dels segles. Amén.