Missatge de Pasqua 2013 del Patriarca Ireneu

Missatge de Pasqua 2013 del Patriarca Ireneu
i de l’Assemblea dels bisbes ortodoxos serbis.

CRIST HA RESSUSCITAT!  EN VERITAT HA RESSUSCITAT!

“… Perquè Vós no lliurareu la meva ànima a l’estança dels morts, no permetéreu que el vostre estimat vegi la corrupció” (Salm 15,10).

Veritablement aquesta paraula del profeta de Déu ens anuncia la bona nova de la festa lluminosa de la Resurrecció de Crist, festa de gran joia cristiana i de jubilació espiritual. Si, en el conjunt dels dies, existeix un dia per alegrar-se, és ben bé el d’avui, un dia o tots els dies dels homes – des de la creació fins a la fi del món – reben llur sentit veritable i on tot el que es produí després d’aquestes dies, i que es segueix produint, revesteix la seva significació veritable. Si hi ha un esdeveniment en què es concentren totes les festes, és encara, la Resurrecció de Crist. És per això que l’Església anomena la festa de la Resurrecció de Crist, la Festa de les festes, que es canta a l’església: Heus aquí el dia que va fer el Senyor per a nosaltres,  alegria i joia (Salm 117,24).

La Resurrecció de Crist és el fonament del cristianisme, el fondament de l’Església, perquè el Senyor ha confirmat així la integritat del Seu ensenyament. Abans de la Seva Resurrecció, ensenyava l’amor continuo de Déu pels homes; per la seva Resurrecció, ha aportat el testimoniatge d’aquest amor, perquè és per l’home que ha vençut al més gran adversari de l’home – la mort.

Si no hagués ressuscitat, el Crist no seria ni Déu, ni el Senyor, ni el Salvador, ni el Redemptor, sinó un home corrent. No és més que a la Llum de la Seva Resurrecció que apareixen clarament i s’expliquen la Seva vida en la terra i totes les Seves obres. Amb relació això, diu Sant Justí de Célije: “En retirar la Resurrecció al Crist, se li retira la Divinitat, perquè se li retira el que fa d’Ell, Déu-home. Sense la Resurrecció de Crist, la fe cristiana seria absurda i inconcebible , perquè la mort, principal adversari del gènere humà, seria invencible.

Aquesta veritat permet dir a l’Apòstol de les nacions:…“Perquè si els morts no ressusciten, Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, vana és la nostra fe; vosaltres sou encara en els vostres pecats. Aleshores també els qui s’han adormit en el Crist han mort. Si nosaltres que som en el Crist no tenim més esperança que en aquesta vida, som el qui més a plànyer de tots els homes. Però no: el Crist ha ressuscitat d’entre els morts, primícies d’aquells que s’han adormit.” (1 Cor 15, 16-20). La Resurrecció de Crist dona un sentit al cel i a la terra, a l’home i a l’ història humana. En prosternar-nos davant del Déu Vivent, ens prosternem també davant la Seva dignitat humana immortal i perpetua. Quan el Crist ressuscità, el llevat sagrat de la immortalitat ha entrat en l’ànima humana, l’ésser humà i l’esperit humà; il·lumina l’home a fi que la vida humana revesteixi un sentit etern i una significació eterna.

La veritat de la Resurrecció ressona particularment fort en la nostra època, que es lamenta de dolors i sofriments- una època en que, com estranyament abans, es posa la qüestió del sentit i de la finalitat de la vida. Nosaltres som testimonis que existeix, dia a dia, cada vegada més persones aïllades i abandonades; més llars privades del caliu de paraules humanes, tants infants privats d’amor i atencions paternals. Els hospitals són plens de persones sofrents de mals físics o psíquics. Els fenòmens com els actes d’agressió, terrorisme, els robatoris dels béns dels altres, la inquietud desconeguda que s’ha instal•lat primerament en l’esperit de les gents,  a través del món, les inclinacions a les accions criminals, les accions que atempten contra  la pau i el benestar dels altres provenen de les ànimes relaxades espiritualment i afeblides moralment, el més sovint a l’entorn dels joves que s’extravien abans fins i tot d’haver trobat un camí en la vida. L’egoisme i la deshonestedat destrueixen, avui com ahir, tota vida veritable en comunitat, el bé comú i el patrimoni comú. La desconfiança i la cobdícia, les agressions i el pillatge dels bens de l’altre, posen en perill les persones, llur seguretat i llur dignitat.
Per l’home no hi ha misteri ni incògnita més gran que el de l’existència del mal en el món. Ens pot semblar de vegades que s’ha encrespat i concentrat talment que se’l pot veure clarament, quasi tocar-lo. El mal es manifesta de manera espectacular, li complau mostrar-se i omplir tot els mitjans de comunicació, impresos i electrònics amb el missatge: sóc invencible – la vida és absurda perquè sóc jo qui regna. Un missatge com aquest recorda els successos del Divendres Sant: el mal no regna sinó sobre la terra, fins i tot afirma ser més fort que Déu, a qui seria capaç d’enviar a la tomba, sense comprendre que Crist, per la seva mort, triomfa sobre la mort.
Des de que existeix, l’home passa la seva vida en desitjar la pau, la felicitat i l’èxit. Li agrada ser reconegut i conegut, fer obres que li sobrevisquin, deixar el seu nom després d’ell. L’home més ordinari, i no només el geni reconegut mundialment, es complau en veure com algú magnifica una de les seves accions o es meravella davant d’una de les seves iniciatives. Freqüentment, tanmateix, no gaudim de l’èxit en la vida, som incapaços d’utilitzar un do rebut de Déu per una bona finalitat.
¿És així perquè el mal és més fort  que nosaltres o per què no sabem viure?. ¿Què ens falta a nosaltres també, per a ser feliços? La resposta és ben coneguda pels cristians: ens falta abans que res aprendre estimar veritablement, i després aprendre perdonar suficientment. L’home sol es pot aixecar quan estima i es dona a sí mateix per amor. De la mateixa manera, tendeix a enlairar-se quan concedeix el perdó i no torna sobre els enfrontaments del passat. L’home mai se sembla tant a Déu que quan li resa perquè li concedeixi el perdó i quan demana al seu germà que li perdoni. L’amor i el perdó procuren a l’home una alegria infinita.
L’home és més gran quan comprèn que tota paraula perversa dirigida a un altre, es torna cap a ell i el fereix. No podem fer mal a l’altre sense ferir-nos a nosaltres prèviament. Tot el que hem suportat i després minimitzat al perdonar, ens dóna la força de vèncer, sigui quin sigui el desafiament. Benaurats els pacificadors, perquè seran anomenats fills de Déu, va dir el nostre Salvador (Mt 5, 9); ara bé, els artesans de la pau són tots els homes de gran cor que estimen i perdonen.
La vida només és bella si està animada per l’amor; no es pot concebre d’altre manera més que,  entrant amb amor en la vida del proïsme, estant junt als qui tenen fam i els assedegats, amb els pobres i els exclosos, estant en presó amb els condemnats… La vida no té sentit si no és una crida a estimar, a servir Déu en cada persona. Mentre es comprèn l’existència com estant al servei d’un mateix, regnaran en el món els conflictes, els disturbis i les guerres. En el moment en què l’home accepta el fet de que ha estat cridat a donar-se a si mateix pel bé col·lectiu de tots els homes i multiplica el seu talent distribuint-lo pel bé del seu proïsme, i cada cop que realitza una bona acció, està en situació de tenir una anticipació del Regne celeste. En el gran misteri de l’amor diví que abraça tot, impregnat per la Resurrecció de Crist, es revela i realitza el Misteri de l’Església de Crist, al que estem cridats tots els homes i totes les criatures de Déu. La Creu veritable, que el sant emperador Constantí, igual als apòstols, veié en el cel,  i sota aquest signe vencé fa 1.700 anys, va abolir amb la seva verticalitat i la seva horitzontalitat, totes les barreres entre els homes i les criatures; ella reuneix  tota la humanitat en un sol conjunt, un únic organisme vivent,  destinat a l’eternitat i a la permanència del Regne de Déu.
En el si d’aquest conjunt, reunits entorn de Crist Ressuscitat, “ja no és qüestió de grec o jueu…, esclau i lliure, sinó que Crist és tot i en tots” (Col 3,11). Per això, nosaltres, com cristians ortodoxos, confessem l’Església, Una, Santa, Catòlica i Apostòlica, un poble de Déu reunit al voltant de Crist, vingut de tots els racons de la terra, de totes les nacions i en tots els temps.
És un pecat imperdonable fundar l’església, universal o local, en aquest món o en l’altre, sobre el que sigui o quin sigui, que sigui diferent del Crist Ressuscitat i la seva Creu venerable. L’església està fundada sobre Crist com Pedra angular, sobre els profetes, els apòstols i els sants Pares, totalment impregnada pels sants misteris i les santes virtuts. L’Organització històrica de l’Església està basada sobre el seu Misteri íntim, apel·lant tots els pobles de la terra a fer el signe de la creu en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant i aplicar tot el que el Senyor havia recomanat als seus deixebles (Mt 28,19-20).
Insistim particularment sobre el fet  de que l’Església està fundada únicament sobre el Salvador Ressuscitat perquè, malauradament en els nostres dies, certs homes, per ignorància o mala voluntat, intenten fundar l’església sobre ells mateixos, destruint d’aquesta manera l’organisme viu de l’església de Déu i conduint a certes persones a la decadència…! Guardem-nos, germans i germanes i fills espirituals, dels ídols antics i nous! Vivim en la veritat eterna de l’Església conciliar de Déu, la única que dóna la llibertat amb respecte al pecat, al dimoni i a la mort!.
Conformem la nostra vida en església sobre l’amor i el perdó! Tinguem en l’esperit que Déu serà el Jutge últim per a tots i que jutjarà exclusivament sobre els criteris del bé, de l’amor a Déu i l’amor als homes. És indispensable que apliquem aquestes virtuts en les nostres vides – i això sense excepcions i sense buscar excuses o pretextes en les dificultats  de la vida quotidiana- si volem formar part dels fills de Déu. L’última paraula no és la dels homes, sinó de Déu. Aquest ensenyament transmesa pels nostres sants avantpassats, no ho oblideu mai, fills de Sant Sava, que esteu dispersos, voluntària o involuntàriament, en tots els meridians, d’ Austràlia i d’Amèrica fins Europa i Àsia. Fills meus espirituals, us exhortem a tots d’estimar Déu i als homes, us cridem a romandre sempre al costat d’Aquell que ha triomfat de tots els sofriments i temptacions, que ha vençut finalment a la mort,  el nostre principal adversari. Quedant-nos al seu costat, estarem en ànima i cor al costat del nostre poble màrtir de Kosovo i Metojia, així com en tots els llocs terrenals en que els ortodoxos pateixen a causa de la seva identitat i la seva fe en Crist, que ha dit: “Ànim!, jo he vençut al món” (Jn 16, 33).
Per la seva mort i Resurrecció, el Senyor ha vençut a la nostra mort i ha donat als homes una força invencible e indestructible, contra la que cap força d’aquest món es pot resistir. Una tal força no es manifesta pel mal, per l’auto-publicitat o l’agitació en el món. Al contrari, s’expressa en la pau, el sofriment, en les debilitats aparents dels fills de la llum. Aquell que ha vençut el món dóna la força als qui creuen en Ell, per que triomfin en la pau i vencin els seus temors i els seus dubtes, que triomfin de totes les agressions comeses en contra dels fills de Déu, que resisteixen els atacs, sempre en la pau i la impassibilitat, en la certesa de que el poder diví és etern mentre que la força dels homes és efímera, que totes les potències terrenals han vingut i s’han marxat, mentre que Déu roman, la seva santedat es manté recta i indestructible.
Això fou, és i serà. D’aquesta veritat, l’arquebisbe de Ojride i metropolita de Skoplie, Jovan, testimonia des del fons de la seva cel•la; l’adrecem paraules d’amor, de consol, d’ànim i d’esperança de que Crist obrirà els ulls també dels seus perseguidors.
En creure en la Resurrecció de Crist, creiem en la renovació permanent de la dignitat humana. ¡En creure en la Resurrecció de Crist i en la Resurrecció general, creiem en la possibilitat de la resurrecció de la moral humana, del pudor i de la bondat!.
¡Només la fe en la Resurrecció pot renovar la fe i l’adhesió a un amor altruista. Només la fe en la immortalitat crema amb la seva flama l’egoisme com principi  de vida fonamental, i ens revela que l’amor a Déu i al nostre proïsme ens permet salvar-nos de les nostres tenebres i escapar de tots els nostres carrerons sense sortida!.
¡Germans i germanes, estimats fills espirituals, alegrem-nos-en davant del Senyor Ressuscitat! En alegrar-nos davant d’Ell, ens alegrem nosaltres mateixos, dons ens fem eterns i immortals! En prosternar-nos davant del Ressuscitat, ens prosternem davant de la vida eterna! En combregar al seu Cos i ala seva Sang, ens unim a Ell i rebem la vida eterna. En Crist Ressuscitat descobrim a tots els  nostres avantpassats. Tot allò que és  bo en la història del món i en la història del nostre poble, es troba davant d’Ell i es converteix en imperible i indestructible. ¡En Crist Ressuscitat estem en unió amb els nostres sants i ells estan amb nosaltres! En Crist Ressuscitat la justícia triomfa sempre. Amb Ell i en Ell triomfarà també en els nostre dies. Si Crist Ressuscitat està amb nosaltres i nosaltres amb Ell, llavors, ¿qui està contra nosaltres? Amb aquests pensaments i aquests desitjos us adrecem la nostra salutació pasqual: Crist ha ressuscitat! En veritat ha ressuscitat!.

En el Patriarcat Serbi, Belgrad, Pasqua 2013