Barcelona: Setmana de pregària per la unitat dels cristians.

La setmana del 14 al 20 de gener s’ha celebrat la Setmana de la Unitat del cristians amb diversos actes que van tindre lloc a Barcelona, en els quals va participar la nostra parròquia. A l’acte celebrat que es va celebrar a la catedral catòlica, el pare Martí, el nostre rector, va fer el següent parlament:

Un any més ens tornem a trobar cristians de diferents confessions cristianes per pregar a Déu nostre Senyor i creador, autor de la vida, perquè ens guiï vers el camí de la unitat. Però aquesta unitat a la que ens referim, no és quelcom que hem de construir nosaltres, sinó que és una realitat orgànica, existent i viva, a la que som convidats a incorporar-nos per viure-la també nosaltres personalment. Quan Sant Pau ens diu que l’Església és el Cos del Crist, s’està referint a aquesta unitat orgànica i viva on Déu i l’home es troben.

Aleksei Khomiakov, un gran teòleg ortodox del segle XVIII, en la seva obra Tserkov odnà – “l’Església és una” -, ens diu que l’Església és Una encara que l’home que viu a la terra la vegi dividida. Perquè l’Església no és una institució organitzada feta pels homes, sinó que és un misteri de comunió del Creador i de la creatura a la imatge de la comunió existent entre les persones o hipòstasis de la Santíssima Trinitat.

En aquest sentit Aleksei Komiakov ens diu: “La unitat de l’Església deriva necessàriament de la unitat divina” “L’Església no és ni una doctrina, ni un sistema, ni una institució. L’Església és un organisme viu, un organisme de veritat i d’amor, o, més exactament, la veritat i l’amor en quant organisme.”

Aquestes paraules lliguen perfectament amb les paraules de l‘Evangelista Joan quan ens diu: “perquè tots siguin u, perquè ells també siguin u en nosaltres igual com tu, Pare, ets en mi i jo sóc en tu, perquè el món cregui que tu m’has enviat.” (Jn. 20, 21)

D’aquesta forma se’ns revela la unitat en el si de la divinitat que es dóna a conèixer en el bell mig de la creació perquè coneguem, per participació a la vida divina, quina és la veritat de la nostra existència; i aquest ha de ser el nostre punt de referència per abordar qualsevol intent d’unitat entre les diferents comunitats cristianes.

No es tracta de trobar un comú denominador que ens apropi a expressar consensuadament quina és la nostra fe, sinó de viure en el si de l’Església el misteri de la vida en el seu sentit més profund i ontològic que es manifesta quan Déu i l’home es troben.

Això és el que ens van transmetre els Apòstols a través del kerigma apostòlic, això és el que s’expressa en el símbol de fe que es va redactar en els dos primers Concilis Ecumènics, de Nicea i de Constantinoble, i això és el misteri contingut en les paraules d’aquest mateix símbol quan se’ns diu “en l’Església, Una, Santa, Catòlica i Apostòlica”.

Una perquè una és l’expressió plena de la vida en comunió amb el nostre Creador. Santa perquè l’únic Sant, Déu, ens santifica a tots. Catòlica per la universalitat còsmica de la nostra existència i Apostòlica perquè els apòstols van ser els transmissors d’aquesta experiència.

Las primeres comunitats cristianes, donen testimoni d’una vida eclesial que és l’expressió d’aquesta experiència, però desprès, les misèries de la humanitat caiguda s’han manifestat amb força i hem trencat aquesta unitat de la vida comuna amb Déu, expressada en l’estructura eclesial de l’Església de Crist i, dient que confessem el mateix Crist, hem perdut la comunió entre nosaltres. Cosa paradoxal que ens obliga a la reflexió i al penediment.

Preguem doncs a Crist el nostre Déu, que s’apiadi de nosaltres i que ens incorpori a aquest misteri d’unitat on la vida es manifesta amb tota la seva plenitud, i d’aquesta forma trobem l’expressió comuna en una mateixa estructura eclesial.

P. Martí. Església Ortodoxa. Patriarcat de Sèrbia