Calella mostra al públic l’exposició ‘Art sacre, la tradició avui’

L’exposició ‘Art sacre, la tradició avui’, pot visitar-se a la Sala d’exposicions de l’Ajuntament Vell (plaça de l’Ajuntament, 1 – 3), de Calella. Estarà oberta des del dia de la inauguració, dissabte 20 d’octubre, fins al 9 de desembre. L’horari és de dimecres a dissabtes, de 6 a 9 del vespre, i diumenges i festius, d’11.30 a 2 del migdia.

Sota el títol ‘Art sacre, la tradició avui’, s’aplega el treball artístic d’un grup de persones a les quals uneix la producció d’obres d’art de caire religiós. Està integrat per alumnes de l’escola d’icones de la Santíssima Trinitat; Neculai Saftiu (professor del centre), que participa també amb les seves icones; Francesc Faijula, que hi presenta una petita mostra del que són les seves escultures; Joan-Carles Osuna, amb diferents taules de pintura medieval, entre romànic i gòtic; i Amparo Morató, amb miniatures sobre pergamí.

La tècnica utilitzada en les obres que es mostraran a l’exposició i referent a la pintura sobre fusta (icones, romànic i gòtic), és comuna i es tracta de pigments amb un aglutinant que és l’ou (pintura al tremp d’ou). Va ser la que més es va fer servir en l’època medieval i va conviure amb la pintura a l’oli, fins que les facilitats de treball que proporcionava als pintors, la va fer la més emprada.

Pel que fa a les miniatures, en quant al seu procediment, segueixen elaborant-se com a l’edat mitjana, però la seva funció com a il·lustració de texts va anar minvant fins gairebé la seva desaparició, amb la invenció de la impremta, en perdre’s la reproducció manual de llibres. D’altra banda, les escultures en fusta i policromia, o bé amb fang, han variat molt poc en el seu procés des de l’antiguitat, però sí la seva forma.

EL SENTIT DE LA ICONA SEGONS LA TRADICIÓ BIZANTINA

La icona dins la tradició bizantina té una dimensió teològica que va molt més enllà d’una simple representació com la que s’observa en un quadre. El nom icona amb grec eikon, vol dir imatge, es tracta d’aprofundir en el sentit d’aquesta imatge per endinsar-nos en el de la icona. La primera imatge a observar és la icona del Crist, perquè en ell trobem el misteri de l’Home-Déu que fa possible la representació de Déu incognoscible amb la seva imatge encarnada.
El Fill roman després de la seva encarnació, consubstancial al Pare, i és en aquest intercanvi sinergètic entre el creat i l’increat, on trobem el fonament de l’art iconogràfic.
El primer problema que se’ns planteja és que Déu en la seva essència és infinit i il·limitat i no el podem circumscriure; és a dir, no el podem tocar ni besar perquè és intangible. Ho explica l’evangelista Joan quan diu: A Déu no l’ha vist mai ningú, el Fill únic, aquell que és en el si del Pare, l’ha manifestat. En aquests mots se’ns posen en evidència dues afirmacions –antinòmiques per una banda–, no poder veure ni conèixer; i per altra, el poder veure i conèixer a aquell que ens ho revela.
La iconografia és inseparable d’aquesta veritat que al mateix temps és el fonament de la fe cristiana. L’iconògraf, per plasmar aquesta realitat transcendent, segueix una tècnica i una tradició. I no pinta seguint la seva imaginació, sinó models antics per mantenir el lligam amb el prototip.
La icona està il·luminada des de l’interior per la llum increada, representada per les aurèoles i l’or. És la forma d’expressar exteriorment el que els nostres ulls no poden veure, només a través de la contemplació i la participació en el misteri representat en la imatge. A més, la perspectiva inversa posa el punt de fuga no al fons de la imatge, sinó en l’espectador, convidant a participar, a incorporar-nos-hi. Per tant, la iconografia tradicional, el que fa és plasmar en la nostra realitat una imatge com a vincle d’unió amb la seva realitat transfigurada.

Taller de iconografia de la Santíssima Trinitat

http://www.tribunamaresme.com/2012/10/05/calella-mostra-al-public-lexposicio-art-sacre-la-tradicio-avui/