14/6/2020, Barcelona: 1er Diumenge després de la Pentecosta. Homilia

Hebreus 11, 33 a 12, 2
Mateu 10, 32-33, 37-38; 19, 27-30

Tot just ha acabat el gran cicle litúrgic que va començar amb el diumenge del Publicà i el Fariseu, va recórrer la Gran Quaresma per culminar amb la Gran Festa de la Pasqua del Senyor i finalment, passant per l’Ascensió, ens va portar, diumenge passat, a la Festa de la Pentecosta, la vinguda de l’Esperit Sant damunt l’Església. Des del dia de Pasqua fins diumenge passat s’ha llegit a la Litúrgia el llibre dels Fets dels Apòstols. En aquest llibre es descriu l’inici de la Vida de l’Església, l’acció de l’Esperit Sant que, de la mà dels Apòstols i deixebles, portà fins els confins de la terra la bona Notícia de la Resurrecció del Crist i la proclamació de la Divinitat Única i Indivisible Trinitat. La celebració d’aquest diumenge de Tots els Sants és la culminació lògica i necessària d’aquell cicle, i al mateix temps l’inici del nou cicle de temps litúrgic.

Tota l’obra de l’economia divina, posada a la nostra contemplació en aquest cicle litúrgic –el temps de penediment de Quaresma, la Passió, la mort i Resurrecció del Senyor, l’Ascensió al Ce i la davallada de l’Esperit– té com fita la Santedat. L’experiència, la realització, de la Santedat és també la fita de l’Església. Perquè finalment no venim a l’Església per cap altra cosa que per esdevenir Sants. La Santedat és el Misteri de l’Església, la Vida en Crist per l’Esperit Sant. Som membres de l’Església; estem units al Cos de Crist pel Sant Baptisme i pels Sants Sagraments; qui podria, doncs, viure en Crist i no participar de la Santedat, no tenir experiència de la Santedat, no ser santificat?

I tanmateix, si en Església, en Crist, tots som Sants, què ens diferencia doncs dels Sants que ja són al cel? Segurament sobretot la nostra inconstància en el penediment, en el nostre esforç per mantenir viva i desperta la llàntia de la santedat que hem rebut, la mandra per aixecar-nos en cada caiguda. Rebem la santificació, però no assolim la santedat, mandrosos i febles de voluntat com som.

En la nostra vida quotidiana estem acostumats a rebaixar les expectatives de la santedat. Sentim sovint coses com no sóc sant! per justificar comportaments o actituds que reconeguem lluny de la santedat. Al món existeix una tendència natural a relaxar l’esforç, a diluir els contrastos, a uniformar i simplificar. També ens afecta aquesta tendència a la nostra vida pràctica cristiana. La festa d’avui podria ser una ocasió per plantejar-nos les nostres expectatives respecte a la santedat a què estem cridats com a membres de l’Església.

Podem entendre la festa d’avui com la commemoració d’aquells que ja són al Cel i glorificats per Déu i partícips de la visió divina, i que gaudeixen de la confiança davant d’Ell per tal d’intercedir per nosaltres; si ens quedem, però, amb aquesta perspectiva només, correm el risc de viure-la passivament, de situar-nos en un plànol diferent a ells, i establir una barrera de divisió entre els Sants i nosaltres, fer de simples espectadors. També podem concebre-la com la commemoració dels fruits de la Vida en l’Església, de la Vida en Crist, i entendre-la com la celebració de la Comunió dels Sants. Els Sants que són al Cel són sempre membres actius de l’Església i quan ens apropem a la Sagrada Eucaristia, ens apleguem amb ells en la lloança i acció de gràcies, i ells i nosaltres són testimonis del Crist. Tot i els dos aspectes de l’Església que contemplem, els nascuts al cel i els que som aquí a la terra, l’església és Una, i tots som part, membres del mateix Cos, el Cap del qual és el Crist, i l’ànima, l’Esperit Sant. La santedat és quelcom que ens pertoca directament a cada un de nosaltres i a tots plegats. El fruit de la santedat, és el que expliquen els Fets dels Apòstols. Efectivament, els Apòstols després de rebre l’Esperit Sant, sortiren a predicar el Crist, a donar testimoni

I l’Evangeli d’avui comença parlant d’aquest testimoni; fixem-nos en la forma de l’original grec: Qui confessi en mi davant dels homes, jo confessaré en ell davant el meu Pare. No es pot ser testimoni del Crist si no s’hi és en Ell. Qui confessa el Crist davant dels homes, confessa en Crist, perquè aquesta confessió no és possible sinó pel poder de Qui confessem. Com testimoniem el Crist? Com confessem en Crist? L’Evangeli d’avui pertany al capítol on el Senyor adverteix els deixebles dels perills a que s’exposaran si el segueixen i prediquen el seu Evangeli. No penseu que he vingut a portar la pau sinó l’espasa. I els adverteix de què tindran per enemics els de casa seva, i els diu que en el seu Nom deixin tot el que s’estimen i el segueixin, i que res no es posi per davant de l’amor a Ell. Aquestes paraules severes, lluny d’atemorir-los, els enforteix, els dona confiança, per tal que quan arribin aquestes coses estiguin preparats i no defalleixin, sinó que les reconeguin com a senyal de la voluntat de Déu. Perquè per trobar la Pau cal separar-se primer del que és causa de guerra i divisió, de tot afecte que en el fons busca només la supervivència de la naturalesa caiguda, de l’home vell, allunyant-nos per tant de Déu. La lectura de l’Apòstol d’avui ens posa al davant les tribulacions i perills que van sofrir els justos que es van mantenir fidels a Déu, i ens posa el seu model perquè el seu testimoniatge ens encoratgi a separar-nos de les càrregues que ens impedeixen córrer cap a l’única meta: el Crist, causa i fi de la nostra Fe.

Els Sants que ja han rebut les corones i viuen al cel, són els nostres intercessors i nosaltres els hem de tenir com model. Fixant-nos en les seves vides podem adquirir el coratge per emprendre el camí de la santedat activament, prendre les armes de la fe i aixecar-nos davant tot el que ens vol apartar del do de Déu amb la certesa de què, malgrat les nostres mancances i el poder de tot el que s’oposa a la nostra santedat, en la Seva confessió tindrem sempre la roca ferma i el refugi segur.

La història de l’Església al llarg del segles, des del dia de la Pentecosta fins avui, i fins a la consumació del temps, no és res més que el relat de la confirmació de la seva fidelitat al Crist a través de continues proves. I ho és també la vida de cada un dels Sants. Emprendre aquest camí, el camí de la santedat, és confessar en Crist, i no donar testimoni de cap virtut o força personal; és confessar-lo davant els homes, no amagar la fe de la vista dels altres; és témer Déu i no els homes; és témer la mort de l’ànima causada pel pecat davant d’Ell, i no témer perdre la bona fama davant dels homes; és renunciar a la pròpia vida per empeltar-nos en la Vida del Crist; és recolzar la nostra vida només en Crist, l’Únic que pot guardar-la, i no confiar en la força dels homes, incapaços de salvar; és acceptar les afliccions en Nom del Crist, i no posar com a objectiu de la nostra vida la felicitat que procura l’absència de dolors i afliccions; emprendre el camí de la santedat no és tenir por de la progressiva decadència del cos, de la malaltia que pot conduir a la mort, sinó no tenir por de res ni ningú que pugui matar el cos, perquè Déu ha volgut que el nostre cos passi per la mort i torni a la pols en espera de la resurrecció. És separar-nos de tot el que ens pot separar d’Ell, de tot el que dins nostre causa guerra i divisió, i seguir-lo.

Així doncs, si venim de participar a la Divina Litúrgia, després d’haver unit les nostres veus amb els cors dels Àngels en l’himne del Trisagion, d’haver demanat la santificació de les nostres ànimes i els nostres cossos, d’haver commemorat tots els Sants, d’haver ofert els dons sants als Sants i proclamar que només Un és Sant, només Un Senyor Jesús Crist, per a glòria de Déu Pare, i de combregar amb el sant Cos i el sant Calze, hem pogut dir en veu alta hem vist la Llum veritable i demanar a Déu que ens guardi en la santedat, perquè Ell és la nostra santificació. Així, sortim en pau en el Nom del Senyor, per acomplir l’obra de l’Església que és la santificació de tots i de cada un de nosaltres, i per nosaltres de la creació sencera, i esdevenir tots Un en Crist, per l’Esperit Sant, per a glòria de Déu Pare. Amén.

P. Josep Lluís