21/5/2020, Barcelona: 7è Diumenge després de Pasqua. Diumenge dels Sants Pares del primer Concili Ecumènic.

Fets 20, 16-18, 28-36
Joan 17, 1-13

Avui l’Església celebra el 7ª diumenge després de Pasqua, diumenge que es troba a cavall de la festa de l’Ascensió i la de Pentecosta que celebrarem el proper diumenge.

Tancat ja el temps Pasqual i a punt de participar en la Festa on l’Esperit Sant davallarà damunt dels Apòstols, l’Església es prepara per aprofundir i experimentar tots aquells misteris que el Fill de Déu a vingut a revelar a la humanitat.

L’Evangeli que hem pogut escoltar avui en la celebració de la Divina Litúrgia, és un Evangeli teològic per excel·lència on Sant Joan l’evangelista, anomenat precisament el teòleg, ens transmet d’una forma diàfana i clara, quin és el poder de Jesús-Crist sobre tota carn, per conduir-la a la vida eterna. Segons Ell mateix ens diu; “I la vida eterna consisteix en això: que et coneguin a tu, l’únic Déu veritable, i el qui has enviat, Jesús-Crist”.

Els Apòstols han conegut personalment i directament a Jesús-Crist, perquè han conviscut i rebut els seus ensenyaments, el mateix Crist dóna testimoni dient: “ja que els he donat les paraules que m’has donat; les han rebudes i han arribat sincerament a reconèixer que jo he sortit de tu, i han cregut que tu m’has enviat”. I encara diu: “Pare sant, guarda’ls en el mon que m’has donat, per tal que siguin u com nosaltres”.

Amb aquestes paraules s’ens manifesta la relació de comunió que s’estableix entre Jesús-Crist segona persona de la Santíssima Trinitat fet home, i els seus Apòstols, i aquests amb aquesta experiència de comunió, i de participació a les energies increades que ens aporta el Fill de Déu encarnat, surten a predicar aquesta Bona Nova, misteri de redempció, perquè la humanitat pugui arribar també a participar d’aquesta mateixa experiència. No es tracta d’un coneixement al que podem accedir amb la nostra raó, sinó  que és una experiència de vida amb comunió amb aquell que ens ha donat la vida, i els Apòstols són els transmissors d’aquesta experiència a totes les esglésies incipients de l’era cristiana.

Però l’Església des del primer moment de la seva constitució, ha de vetllar perquè aquesta transmissió d’experiència eclesial, on Déu i l’home es troben, es faixi amb totes les garanties, evitant les desviacions pròpies que la raó humana es capaç de construir. I per això en la lectura dels Fets dels Apòstols que avui també hem pogut escoltar, Sant Pau es dirigeix als ancians de les Esglésies i els hi diu: “Vetlleu sobre vosaltres i sobre el ramat del qual l’Esperit Sant us ha constituït zeladors per pasturar l’Església de Déu que ell adquirí amb la pròpia sang… que d’entre vosaltres mateixos sorgiran homes que diran perversitats per arrossegar-se els deixebles darrera d’ells”.

Per això avui també l’Església commemora els pares del primer Concili Ecumènic, que es va celebrar a la ciutat de Nicea l’any 325 i que va ser el primer de tota una sèrie de concilis que es van realitzar durant el primer mil·lenni de la nostra era, per abordar totes aquelles desviacions que ens apartaven de la veritable Fe. Perquè l’Església te la necessitat de posicionar-se davant d’aquesta realitat quan la raó humana comença a buscar explicacions a allò que depassa completament la nostra intel·ligència i la nostra lògica.

La Mare de Déu, els Apòstols i tots els seus deixebles viuen en persona la presencia física de Jesús-Crist, Home-Déu, i després de rebre la força de l’Esperit Sant el dia de la Pentecosta, surten a predicar el kerigma apostòlic a totes les nacions.

El que prediquen, que després queda reflectit en el cànon establert del Nou Testament, és el reflex d’aquesta experiència viscuda que transcendeix completament la nostra intel·ligència, la  nostra racionalitat i la lògica establerta de l’ordre natural.

Les heretgies sorgeixen, en el moment que l’home perd, en part, aquesta vivència inicial i busca explicacions a l’existència de Déu i a la seva encarnació a través de la  2ª hipòstasis de la Santíssima Trinitat, apartant-se del que realment són aquest misteris.

Podríem dir que l’Església està fonamentada en aquest dos dogmes, el Trinitari i el Cristològic. En el primer sens revela la forma d’existència de la divinitat i en el segon, com la divinitat s’hipostasia amb la natura humana, per conduir-la a la seva plenitud.

L’Església doncs durant els primer segles del cristianisme ha de discernir sobre aquest misteris, i en base a la vivència i  experiència transmesa pels Apòstols, fonamentada en les Sagrades Escriptures i incorporada a la pròpia vida eclesial, té la necessitat de posicionar-se amb un discurs teològic acurat que reflecteixi aquesta vivència davant dels heretges, es a dir davant de totes aquelles postures que s’aparten de la veritat revelada, i això és el que fa durant els set Concilis Ecumènics, que són avui i encara ara, el fonament de la Fe Ortodoxa.

Celebrem-lo doncs i omplim-nos de joia, perquè la Fe Ortodoxa finalment ha triomfat sobre totes les heretgies i ens aporta tots els elements necessaris  perquè en el si de l’Església puguem avançar a través de la nostra ascesis personal cap el coneixement de Nostre Senyor Jesús-Crist, amb la certesa que estem en el camí de la veritat per assolir la plenitud de la nostre existència.

P. Martí