3/5/2020, Barcelona: Diumenge de les Mirròfores. Homilia.

!Crist ha ressuscitat! En veritat ha ressuscitat!

Aquest és el diumenge de les Mirròforas (“les que porten mirra, aromes”), l’evangeli de Marc ens explica com Josep d’Arimatea va anar a veure a Pilat per a demanar-li el cos de Jesús, Pilat li dóna permís, i Josep, després de descendir-ho de la Creu i embolicar-ho en un sudari, i ungir-lo, el diposita en una tomba nova, que tapa amb una gran pedra. Més tard, el diumenge, María Magdalena, María de Joset i Salomé (les mirròfores) van molt de demà a la tomba amb aromes per a ungir el cos de Jesús. Es troben que la tomba està oberta i un jove (un àngel) els diu que Crist ha ressuscitat i que el comuniquin als seus Apòstols. Elles fugen corrent, plenes de por, i no diuen res, també per por.

El principal ensenyament que podem veure en aquest evangeli és el de la fidelitat i l’amor. Si ens situem en l’estat d’ànim, tant de Josep d’Arimatea i Nicodem (esmentat per Sant Joan) com, i sobretot, de les dones mirròfores, les dones que acompanyaven a Jesús en la seva predicació itinerant, i que van ser les úniques (excepte Joan) que no van abandonar a Jesús en el moment del seu judici i crucifixió, podem imaginar que per a tots ells, totes les expectatives que havien posat en Jesús, les seves esperances en una vida, en un Regne nou, tota la seva fe, aparentment tot havia fracassat, Jesús havia estat ajusticiat en la Creu i amb aquest fet, tot s’havia enfonsat. En aquell moment ni se’ls passava per la imaginació la possibilitat d’una resurrecció.

I no obstant això, veiem la seva reacció: Josep d’Arimatea i Nicodem, que anteriorment s’havien entrevistat amb Jesús en secret, per por dels jueus, per por del què diran els altres, en aquest moment de fracàs, obeeixen al seu sentiment d’amor intern, de fidelitat cap a Jesús, que omple els seus cors, i enmig de la derrota, vencen tot respecte humà, tota por a les conseqüències possibles i es presenten davant Pilat (l’executor de Jesús) i li demanen el seu Cos per a poder enterrar-ho dignament. I, contra tota probabilitat, Pilat els concedeix el Cos de Jesús, i el poden enterrar.

I la reacció més notable i fidel és el de les dones mirròfores, que havien dedicat tots aquells últims anys a servir a Jesús, que l’estimaven i veneraven totalment, que són les úniques que s’atreveixen estar al costat d’Aquell que, en el moment del judici – Jesús- sofreix el rebuig i l’odi de tota la societat, no els importa o superen la por de ser identificades com a seguidores seves,  elles que a més eren dones, que en la societat de llavors eren considerades com a inferiors a l’home, febles, i l’opinió dels quals tenia poca validesa, li són fidels en la Creu, no temen als soldats, i encara que segurament plenes de tristesa, dolor i sentiment de fracàs, el seu amor cap a Ell les porta a honrar el seu Cos, ungint-lo amb els bàlsams que tenien per costum els jueus, i és aquí, en aquest moment de derrota total, però en el qual elles persisteixen en el seu amor i fidelitat a Crist, és quan es produeix el miracle, quan els “impossibles” humans queden reduïts a res: la pedra que tancava el Cos de Jesús ha estat retirada i descobreixen amb sorpresa i temor que Crist ha ressuscitat i que el que Jesús predicava s’ha tornat realitat, i que una nova vida, plena i immortal és oferta a la Humanitat. I no obstant això, els domina més la sorpresa i el terror, i la seva primera reacció és fugir, tant els sobrepassa el que els acaba de succeir.

És recomanable, en llegir els Evangelis, meditar en quin sentit el passatge que hem llegit podem aplicar-nos-el, com aquest passatge pot il·luminar la nostra vida a la llum de l’Evangeli. En aquest cas, és fàcil per a nosaltres dir que som cristians, que seguim a Crist, ningú ens perseguirà per això.

Preguntem-nos també, si també mostrem fidelitat respecte als altres, al nostre proïsme, perquè Crist va dir que el que hàgim fet a un dels nostres semblants, als més petits i insignificants, ho hem fet a Ell. Si hem sortit en defensa i testimoniat la nostra amistat a aquell qui, en un moment determinat, és rebutjat per l’opinió general, sigui del tipus que sigui, “No hi ha major mesura de fidelitat que la fidelitat que es manifesta en la derrota” (A. Bloom), o als derrotats, podríem afegir.

I aquesta fidelitat a Crist també ens la hem d’exigir i mantenir en nosaltres mateixos, quan ens trobem interiorment en una situació que es pot assemblar a la que es trobaven les mirròfores, en la qual sembla que tot el que intentem fracassa, que els nostres intents de ser veritables cristians s’estavella contra la pedra “que era molt gran” que ens impedeix l’accés a Crist, pedra impossible de moure per nosaltres, pedra que són els nostres pecats repetitius, la nostra indiferència, els nostres mals hàbits, cristal·litzats durant anys, i així, Crist sembla com a immobilitzat, com a mort en el nostre interior.

Però, així i tot, si perseverem, si anem a la tomba com les mirròfores encara que pensaven en la impossibilitat de moure la pedra, portant les nostres pobres aromes, que són les obres bones que hàgim pogut fer als altres, al nostre proïsme, llavors el miracle es produirà, Crist mateix apartarà aquesta pedra que ens separa d’Ell i podrem reunir-nos amb Ell en
Galilea, en una nova Galilea on la resurrecció sigui llei plena.

I aquesta Galilea a la qual Jesús convoca als seus deixebles, “anirà davant de vosaltres a Galilea i allí li veureu”, guiats per Ell, a aquests deixebles que han passat moments terribles en què la seva fe ha estat posada a prova i que han fallat en la seva fidelitat a Ell, podia ser per a ells una volta als inicis en què van conèixer a Crist -a Galilea-, van anar allí on van quedar per sempre captivats per Ell, on van viure la primavera de la seva fe.

Tots nosaltres tenim la nostra “Galilea” particular, on hem experimentat d’una manera viva, com a mínim, la intuïció del que significa una vida plena d’unió amb Crist. Després, moltes vegades, les batalles de la vida, i les nostres febleses i mediocritats han sepultat aquestes vivències, però a vegades la fe l’hem de trobar en el passat, revivint els moments en què varem experimentar la proximitat de Jesús, i vam veure clar quin era el camí a seguir.

A més, Crist, amb la resurrecció, ens és accessible en tot moment o lloc, no està limitat aquí o allà o a tal lloc sagrat o a una situació determinada, ens és accessible plenament a tot arreu, mitjançant l’adoració en l’oració i el servei als altres, com Ell mateix va dir: “En canvi tu,quan preguis, entra a la teva cambra, tanca la porta i prega el teu Pare que és en el secret; i el teu Pare, que veu en el secret, t’ho recompensarà” (Mateu 6, 6).

Perseverem en la nostra fidelitat a Crist, malgrat les nostres caigudes i situacions difícils, amb la seguretat que Ell sempre estarà al nostre costat, i que “per la mort ha vençut a la mort, i als qui estan a les tombes – a nosaltres mateixos- els ha donat la vida!”

Crist ha ressuscitat!

p. Jose Santos