13 de maig 2012, Festa patronal de la parroquia de Ripoll (Sant Eudald (11 de maig)

El passat 13 de maig, diumenge, es va celebrar en la parròquia de Ripoll la seva festa patronal, que va contar amb l’assistència del nostre Vicari General, *MRP Joan i la seva dona, Maria Rosa.

Que la parròquia de Ripoll estigui dedicada a Sant Eudald, li devem al P. Kiril, de Memòria Eterna, ell que era amant d’aquesta terra portava en el seu interior la devoció d’aquest Sant. Arribada la seva petició al bisbe, Msr. Luka, la parròquia fou dedicada a Sant Eudald, junt amb Santa Parasqueva.

La realització de la icona, ha significat una presència vital pels ortodoxos, sobretot vinguts de Romania i de Moldavia que formen part de la majoria d’aquesta parròquia, ubicada en el bell mig de Ripoll. Sant Eudald i Santa Parasqueva integren el llenguatge comú de l’ortodòxia. Als dos, els fidels adrecen la seva pregària d’intercessió.

Eudald na néixer el 535, en la bella Llombarda, en un dels vessants dels Alps, on hi vivien els descendents dels gods, els bàrbars invasors que van envair aquelles terres. Els gods eren una raça guerrera i els pares d’Eudald ja projectaven en ell al guerrer que donaria fama i nom a la seva família. Quan complí els 17 anys, edat fixada pels decrets imperials per a la investidura de guerrer, rebé la llança i la Spatha –l’espasa de dos talls característica dels gods i cenyí el cinturó militar. Eudald pel seu llinatge, esdevindrà aquell guerrer ideal vist en els dolços somnis paterns.

Eudald era un gran caçador i un dia perseguint un isard, es desvià del lloc acostumat i en entrar en les frondositats del terreny, es trobà amb un ancià venerable. Una llarga túnica cobria el seu cos macerat pels dejunis i penitències. Anava descalç i cenyia la seva cintura una rústica corda. Era la providència que dirigia els passos d’Eudald vers a un pare, a un mestre i a un amic. Des del principi Eudald es sent captiu dels modals d’aquell ancià i decidí que l’instruís en la seva fe. Després d’un temps es féu batejar per l’ancià que s’anomenava Pancraç. Eudald s’ofereix a Déu en aquella nova vida, i junt amb el seu Pare espiritual, units en la mateixa fe i amb la mateixa caritat, es preparen per emprendre aquell camí, a conquerir aquella Pàtria que Déu els ha promès: el Cel. Fins que Pancraç s’adormí en la pau del Senyor. Eudald, que en aquell temps tindria trenta vuit anys l’enterrà al peu de la cova on tant de temps havien viscut. Per inspiració divina, Eudald es prepara per anar a Tolosa, l’antiga i famosa capital de la monarquia visigòtica en temps d’Auric.

Eudald esdevingué sacerdot i Déu li donà, juntament amb la gràcia del sacerdoci, el do de miracles i curacions prodigioses que estengueren arreu la seva fama de santedat. Després d’un temps es dirigí a Roma i estant allà, any 580, arriba la notícia que els bisbes arrians d’Espanya i de la Gàl.lia Gòtica estant sota el poder absolut del Rei Leovigild. Posar fir a les contínues lluites i divisions entre els catòlics, ocasionades per l’arrianisme, era la principal necessitat d’aquell temps. Eudald hi consagrà el seu apostolat, les seves energies, la seva vida. Era aquell home que Déu envia segons les necessitats de cada   època, era com han dit d’ ell, “l’home providencial per abatre l’arrianisme a Catalunya i al Migdia de França”.

(Maria Rosa Ocaña)