12/4/2020: Diumenge de Rams

Entrada de Jesús a Jerusalem

Fil. 4, 4-9
Lc 7, 36-50

Són dies estranys. També és part d’aquesta estranyesa comentar l’Evangeli des d’una taula de treball, sense primer escoltar-lo proclamat al mig de la Divina Litúrgia; i per escrit, sense veure els rostres de tots.

No sé qui llegirà aquestes línies, però tinc al meu pensament tots els qui, confiant i sent fidels al Crist i a la seva paraula, patim aquesta situació de pandèmia i posem la voluntat en encomanar-nos al Senyor per damunt de tot.

No sé, a tu que llegeixes ara, com t’ha colpejat aquesta epidèmia: potser alguna persona propera a tu hagi deixat el món; o estaràs patint ara la malaltia, o hauràs vist la teva economia greument afectada; algú estarà inquiet per la incertesa dels moments, i pel futur del fills; algú veurà trontollar la seva pau interior, necessària per adreçar-se a Déu en la pregària. Algú potser sentirà més que mai la necessitat de tenir a prop l’Església, de rebre els sagraments, més conscient que fa unes setmanes de la pròpia feblesa.

I l’Apòstol ens diu avui una vegada més Alegreu-vos! Alegreu-vos sempre en el Senyor! El Senyor és a prop!

Són dies estranys i difícils, però l’Evangeli continua sent per nosaltres, cristians, la brúixola que senyala l’orient de la nostra vida. Vull transcriure en aquest comentari paraules del sant bisbe Ignasi (Briantchàninov):

El fruit de les tribulacions, que consisteix en la purificació de la nostra ànima i la seva elevació a un estat espiritual, ha de ser guardat com un tresor preciós. Aquest fruit és guardat quan, sotmesos a proves i reprimendes, posem tota la cura durant aquest temps en acatar els manaments de l’Evangeli, sense deixar-nos seduir per les passions que apareixen i s’inciten per la prova. Entre la Creu i els manaments de l’Evangeli hi ha una bella relació!… “Vosaltres, els qui temeu el Senyor, confieu en la seva misericòrdia; no us desvieu del camí recte, per no caure. Els qui temeu el Senyor confieu en Ell i no quedareu sense recompensa. Els qui temeu el Senyor, espereu els seus beneficis, la felicitat eterna i la misericòrdia.” (Sir 2, 7-8)

El diumenge de l’Entrada del Senyor a Jerusalem l’Església proclama l’Evangeli (Jn 12, 1-13) en què sant Joan ens presenta l’inici del camí cap al Gòlgota. Veiem qui l’estima, el serveix i actua ja per la seva sepultura: Llàtzer, Marta, Maria, la que li ungeix els peus; veiem també qui es mostra incapaç de suportar el que vindrà, veient potser decebudes les seves esperances d’un líder fort que deslliurés Israel del poder opressor de Roma, i sentint-se traït o enganyat, i fins i tot volent acabar amb Ell; i veiem els qui no entenen, esperen i dubten. A casa de Llàtzer, ressuscitat dels morts després de quatre dies a la tomba, hi són tots; a l’entrada a la ciutat de Jerusalem hi som tots, els que El lloen joiosament i els que conspiren contra Ell, els qui l’acompanyen fidelment, tot i tenir encara al cor un mur que impedeix entendre el que ha de venir. Aquests últims són, crec, els que millor ens representen a la majoria de nosaltres: escoltem la Paraula, confiem en el Senyor, el seguim, però les nostres oïdes no volen acabar de sentir.

El Crist entra a Jerusalem, el poble l’aclama i li canta himnes de victòria com a Rei, i Ell inicia el camí de la Passió i la mort a la Creu. Molts esperen un Messies triomfant, Cabdill victoriós. Ell, humil, sobre un pollí de somera, pren el camí de la Passió i la Creu.

A l’Evangeli del diumenge anterior,

dos deixebles estimats demanaven al Senyor trons de glòria. Ell els oferia la seva Copa: La Copa del Crist és sofriment (…) La Copa del Crist és un do de Déu (…) Com a seguidor de Jesús Crist, la teva preocupació és actuar en justícia; rebre la Copa amb acció de gràcies a Déu i amb una fe viva; i amb coratge de beure-la fins a apurar-la».

Aquesta prova que avui Déu permet que arribi al món, ens pot ajudar a reflexionar: què estem disposats a fer per obtenir la salut del cos? Què estem disposats a fer per la salvació de la nostra ànima?

Esteu preparats per suportar el gust amarg i repel·lent de les medicines, per a suportar l’amputació i la cauterització de membres, per a suportar l’interminable i llarg patiment de la fam i la interminable reclusió a la vostra cel·la; esteu preparats per a suportar això a fi de restablir la salut perduda del vostre cos, que després de guarit ben segur tornarà a emmalaltir i amb tota seguretat morirà i es corromprà. Sigueu capaços de suportar l’amargor de la Copa del Crist que porta la salvació i la beatitud eternes a la vostra ànima immortal.

Prega Déu que aparti de tu tota calamitat i tota prova; però quan les afliccions vinguin per elles mateixes, no els tinguis por, no pensis que han vingut per casualitat, per la força de les circumstàncies. No, han estat permeses per la inescrutable providència de Déu. Ple de fe, amb fortalesa i la magnanimitat nascudes en tu, neda sense por enmig de la fosca i huracanada tempesta cap al port tranquil de l’eternitat: la mà invisible del mateix Jesús et guiarà.

Quan Jesús va estimar aquell jove li va oferir seguir-lo i portar la seva Creu (cf Mc 10, 21). No rebutgeu la seva crida!

Molts ens hem preguntat si els mals que patim són un càstig per les nostres culpes. Certament no és aquest l’ensenyament de l’Evangeli! El nostre Déu és un Deu d’Amor i vol la salvació de tots, de cap manera desitja i planifica el mal per la seva creació! La relació entre la culpa i les afliccions és una altra:

…cada aflicció revela les passions amagades en el cor, les posa en moviment. Abans que arribi l’aflicció, l’home apareix calmat i afable, però quan arriba la tribulació, les passions de les quals no n’era conscient es desperten i es manifesten, en particular la còlera, la tristesa, l’accídia, l’orgull i la incredulitat…. junt amb això, les tribulacions acceptades i suportades de la manera convenient, augmenten la fe: ensenyen a l’home la seva debilitat, indueixen a la humilitat i disminueixen la presumpció.

 “Crist vingué per cridar-nos a la conversió. Posa especial atenció en aquestes paraules: He vingut per cridar els pecadors a la conversió (Mt 9, 13). Nostre Senyor ens ofereix aquí no diversió ni menjar, ni passejades o curses, ni banquets ni balls, sinó penitència, plors, llàgrimes, lamentació i creu. Mira en què passa un cristià la seva vida a la terra! Ho pots veure llegint l’Evangeli del Crist. També hi ha alegria aquí pels cristians, però espiritual. No s’alegren amb l’or, la plata, el menjar, la beguda, l’honor i la glòria, sinó en Déu el seu Salvador, en la seva bondat i en l’acció de gràcies per ella, en l’esperança de la vida eterna.” (St Tikon de Zadonsk)

Així doncs, entrant en el camí cap al Gòlgota,

“Alegreu-vos sempre en el Senyor; ho repeteixo: alegreu-vos! Que tothom hagi de reconèixer el vostre bon comportament. El Senyor és a prop. No us inquieteu per res, sinó manifesteu a Déu en tota ocasió les vostres necessitats per mitjà de l’oració i de la pregària, amb acció de gràcies. I la pau de Déu, que ultrapassa tot allò que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en el Crist Jesús.  En fi, germans, de tot allò que és veritat, de tot allò que és respectable, que és just, pur, amable, de bona reputació, de tot allò que és virtut i digne d’elogi, de tot això, feu-ne objecte dels vostres pensaments. I allò que heu après, rebut, sentit i vist de mi, practiqueu-ho; i el Déu de la pau serà amb vosaltres. » (Fil 4, 4-9)

P. Josep Moya