25 de març. Homilia de la festa de l’Anunciació.- (Parròquia de Barcelona)

En el nom del Pare i del Fill i del Esperit Sant.

L’anunci de l’Arcàngel Gabriel a Maria comença amb la paraula ‘Χαιρε!’, ‘Alegra’t’. Val la pena pensar avui l’alegria i la tristor en la vida de l’Església.

Molt sovint la societat ha fet una caricatura, un estereotip que vol fer de la Quaresma un temps d’aflicció, de tristesa. Els cristians sabem que els Pares – la Tradició Ortodoxa és unànime – ens han parlat sempre de la Quaresma com aflicció joiosa, i el camí del dejuni com a camí joiós cap a la Pasqua.

Com podria ser trist desfer-se del pes del pecat, decidir-se a netejar tot el que ens impedeix veure Déu? El penediment, les llàgrimes del penediment són plenes de joia, de llum, perquè venen de l’Esperit Sant. I ben segur vam començar amb joia la Gran Quaresma, amb l’actitud decidida de preparar-nos per rebre la joia de la Resurrecció. Tot i això, avançant el temps de la Quaresma, el dejuni, fàcilment ens porta una companyia poc desitjable, certa tristor, ja que en negar al nostre cos i a la nostra ànima el que sempre estan acostumats a rebre, aquests reaccionen bé amb rebel·lia, amb tristesa o amb desànim o fins i tot amb mal humor i ràbia… I això no és una derrota de la nostra joia primera, sinó que la pràctica dels dejunis posa en primera línia les passions de cada un, els enemics reals que cal combatre. A més, ara, en aquests dies de proves intenses que estem vivint, s’hi afegeix una major temptació al descoratjament, envoltats de males notícies, amenaces, privacions no desitjades… El descoratjament i la tristesa, junt amb la por, poden ser aquesta Quaresma els principals enemics amb què lluitar. La celebració de la festa de l’Anunciació ofereix un contrast ben marcat amb aquest to general que sovint, i aquest any potser més intensament, intenta tenyir de la seva foscor la santa Quaresma.

L’anunci de l’Arcàngel Gabriel a Maria comença amb la paraula ‘Χαιρε!’, ‘Alegra’t’. Val la pena pensar avui l’alegria i la tristor en la vida de l’Església.

És cert que des dels primers dies de la Quaresma, el Gran Cànon de Sant Andreu ens posa al davant una realitat personal que a primera vista difícilment podria dir-se que sigui joiosa:

Per on podria començar a plorar les accions de la meva dissortada vida?…Vine, ànima dissortada, amb la teva carn, confessa’t al Creador de totes les coses i, d’ara endavant renuncia al teu comportament d’animal sense raó, i ofereix a Déu llàgrimes de penediment… He pecat més que tots els homes; només contra Tu he pecat; malgrat tot, Salvador meu, tingues pietat de la teva criatura… Senyor, Senyor, no em tanquis la porta el darrer dia, sinó obre-me-la ara que em penedeixo davant de Tu… Tingues pietat de mi, Senyor, tingues pietat de mi!, repetim constantment a la pregària. Aquesta és la tristor plena d’esperança; tristor ben diferent que la provocada per l’esforç del dejuni o per les afliccions derivades de l’epidèmia que vivim. Cal estar atent a distingir perfectament aquestes dues tristeses: la primera és lluminosa; la segona, tenebrosa.

La tristesa fosca, tenebrosa es caracteritza fonamentalment per no presentar cap sortida, per conduir-nos cap la desesperació, la depressió, l’accídia o la ira, la còlera, la maledicència contra els altres. No és fàcil davant el moment que vivim resguardar-se d’aquets sentiments.

La concepció del Logos de Déu al si de Maria, la Verge, per obra de l’Esperit Sant, segons la voluntat del Pare, és l’únic fet nou sota la capa del sol. Nou i irrepetible. Absolut. La naturalesa humana és renovada, i, amb ella, tota la creació. En aquest esdeveniment es contenen tots els dogmes de l’Església. Sense aquest esdeveniment la fe no és possible. Sense la concepció virginal del Crist al si de Maria, no és possible entrar als nous Cels i la nova Terra, i Adam vessaria llàgrimes eternament enyorant el Paradís. Que l’Invisible sigui vist pels ulls dels homes, que l’Incontenible sigui tancat al si matern, que el si d’una Verge sigui el sojorn del Creador, que els homes puguin veure Déu, significa definitivament el final de tots els errors i de tots els esgarriaments. Per això Maria és anomenada arquetip de la Resurrecció, inici de la restauració espiritual, corona del dogma.

I Maria també és anomenada cim inaccessible als pensaments humans, abisme insondable als ulls angèlics.  Això vol dir que voler tancar el misteri de l’Anunciació–Encarnació en explicacions i raonaments lògics ens allunyaria de a vertadera fe i de la recta praxis cristiana i ortodoxa. La festa de l’Anunciació no és un recer en el camí – podem menjar peix! – per recuperar forces en l’esforç del dejuni carnal i espiritual. L’alleujament que ens pot procurar la contemplació de la festa d’avui pot ser fruit de la visió de l’esdevenidor, de l’acompliment del designi de Déu per a tota la seva creació, de la veritat del Regne del cel accessible ara i aquí, en tots i cada un de nosaltres, en cada un individualment i en el conjunt de la humanitat en Església, el miracle de la Resurrecció, el do de la gràcia, la participació eucarística en la vida divina. El dolor i les llàgrimes de la Quaresma haurien de ser provocades només per la visió de la distància que ens separa d’aquestes coses divines, a cada un i a la humanitat en general. I aleshores, en aquest dolor, la nostra veu seria el gemec que implora a Déu que ens salvi, que ens rescati a nosaltres i a tot el món de la destrucció. El dolor, la pena, la tristesa es convertiria en un prec esperançat, sabedor de la Veritat del nostre Déu i la seva Providència.

La Divina Providència va preparar el camí des de la sortida d’Adam i Eva del Paradís fins a la Verge, i fou la primera vinguda del Verb de Déu, en la carn. I la Providència de Déu segueix treballant i prepara el camí per la Segona Vinguda del Crist, en Glòria. No sabem ni el dia ni la hora! Però no podem dubtar, cristians ortodoxos, que tot el que ha succeït, succeeix i succeirà al món, per més que les conseqüències de les transgressions humanes combatin per desviar el designi diví, Déu ho posa al servei de la Seva manifestació gloriosa a la fi dels temps. I Ell vol que tots se salvin! A nosaltres de fer l’Amén!, el ‘faci’s la teva voluntat’ com va fer Maria davant del Príncep dels exèrcits celestes.

Els mals que pateix el món actualment, i no sols l’epidèmia actual, sinó la pobresa de tants milions de persones, els contingents de desplaçats, la fam, la pobresa extrema, són, en darrera instància, fills d’haver-nos apartat de Déu. Solucionar amb eines humanes aquestes plagues és el que li toca al Cèsar, i hem de col·laborar, en la mesura que podem, en el seu treball, donar-li el que li correspon.

Hem de travessar dies de dificultats, no sabem quan s’allargaran. Més que mai necessitarem la fe, l’esperança i l’amor, més que mai necessitarem viure al nostre interior el món transfigurat, que és l’Església. Forçats per les circumstàncies a no aplegar-nos a les parròquies, no podem deixar mai de sentir-nos units en l’Esperit Sant, d’obrar com a responsables els uns dels altres, de fer veritat, mitjançant el nostre actuar, la nostra fe: al César li pertoca governar el món, protegir els ciutadans, vetllar per la salut i la pau, però la Victòria sobre tota malaltia, sobre tota aflicció i sobre qualsevol conseqüència del pecat tant personal com de la humanitat davant de Déu, només li correspon a Déu. I l’Església és ni menys ni més que la presència de Déu al bell mig del món. El testimoni dels membres del Cos de Crist potser l’instrument de la seva Providència. Els sagraments aquests dies potser seran molt menys freqüents o fins i tot alguns haurem de “dejunar” d’ells, com feien els Pares del desert en temps antics. No seran, però, substituïts, reemplaçats. La pregària i tota bona obra ens apropa a Déu, ens condueix a la seva presència, i per elles, si Ell ho vol, pot habitar en nosaltres; tanmateix el nostre cor ha d’anhelar com el cérvol les aigües de repòs, els Misteris que Ell ens dona. L’Eucaristia no deixa ni ha deixat mai de celebrar-se als cels, la qüestió que a nosaltres ens pertoca és com ens incorporem en cada moment de les nostres vides a aquesta celebració còsmica i celestial.

Tots els afeixugats per les conseqüències del pecat, els que no podem alçar els ulls al cel perquè la nostra mirada està fixa al terra d’una realitat que no ofereix sortida, despertem aquest dia, escoltem l’anunci de l’Àngel, i “apartem ara tota preocupació d’aquest món”, ι “alegrem-nos (χαιρετε!) perquè el Senyor és a prop,  posem les nostres cuites en pregària i acció de gràcies davant d’Ell” (cf Fil 4, 4-6).

P. Josep