ASSEMBLEA DE L’ESGLÉSIA ORTODOXA ESPANYOLA

bisbe LukaEl passat dia 15 febrer de 2014 va tenir lloc, en els locals de la parròquia de la Protecció de la Mare de Déu de Barcelona l’Assemblea anual de la nostra Església, amb participació dels representants de totes la parròquies de l’Església. Es va celebrar també la festivitat de Santa Eulàlia, patrona de l’Associació de laics Santa Eulàlia i patrona de la ciutat de Barcelona.
El dissabte 16, es va celebrar l’Assemblea anual de l’Església, sota la presidència de Monsenyor Luka i dirigida pel vicari General, m. r. p. Joan García, en la qual es van tractar els diferents aspectes de la vida de les parròquies.
A la tarda es van celebrar Vespres i després d’aquestes l’Associació Santa Eulàlia va oferir un refrigeri als assistents, en memòria de Santa Eulàlia. El diumenge es va celebrar la Divina Litúrgia pontifical i després va tenir lloc el ja tradicional dinar comunitari en un restaurant de la ciutat.
Es poden veure algunes fotos en aquest link:

Entrevista a Jaume Puigdengolas, a Catalunya Religió

“Qui pinta una icona no és la persona, és l’Esperit Sant”

(David Casals –Catalunya Religió)
Una quarantena de persones participen en el curs de teologia que ofereix l’església  ortodoxa de la Protecció de la Mare de Déu, situada al carrer Aragó de Barcelona. CatalunyaReligió.cat ha conversat amb un dels seus alumnes, Jaume Puigdengolas, que explica com ha estat la seva aproximació al cristianisme oriental, que està present a Catalunya des de principis de segle XX.

Quan comença a interessar-se cap al cristianisme oriental?
Ara tinc 63 anys i vaig començar als ‘vint-i-tants’. No acabes de veure clares les coses, tens una inquietud que no saps ben bé com definir-la, hi ha quelcom que t’anima a buscar fins que vaig anar a parar a l’església ortodoxa, d’això fa ben bé trenta anys.

Com va ser el seu primer contacte amb la comunitat ortodoxa?
Vaig anar simplement d’oient en unes xerrades que es feien periòdicament sobre cristianisme. Jo estic batejat com a catòlic, i al principi fèiem la comparança entre les dues tradicions i hi havia certes diferències en la pròpia experiència de viure el cristianisme entre l’ortodòxia i l’església catòlica romana. A mesura que va anar passant el temps, vaig anar buscant textos, llegint textos dels Pares de l’Església i em vaig anar aproximant més a la vessant ortodoxa. Vaig començar a assistir de forma no massa regular a la litúrgia, primer a les més solemnes, després a alguns oficis de vespres i de matins, i l’any passat vaig fer la confirmació.

Què és el que més l’ha impactat de la seva aproximació vers el cristianisme oriental?
Les litúrgies i els oficis. És una experiència personal que no sóc capaç d’explicar en paraules. És un sentiment, una cosa que no havia trobat mai abans. He trobat la plenitud, una cosa diferent.

De les litúrgies, què li crida més l’atenció?
Tot, des que comença fins quan acaba. És una forma seqüencial que va evolucionant fins al moment màxim que és l’eucaristia. La persona va entrant-hi a poc a poc, és una experiència vivencial: una serenor total i absoluta que t’impregna.

Quins textos destacaria d’aquesta tradició?
La pregària del Cor de la Filocàlia: Relats d’un pelegrí rus. És una visió de les Sagrades Escriptures completament diferent. La visió que ara tinc de l’Antic Testament, del Gènesi i de l’Èxode, de com el llegia abans i com el llegeixo ara, és molt diferent.

Com són els cursos de teologia en què vostè participa?
Aquest any ens focalitzem en la iconologia, la teologia de la imatge. Abans d’entrar a la teologia pròpiament dita, fem una introducció a través de la filosofia per conèixer els conceptes de bellesa, estètica i art, com ha evolucionat des de l’època presocràtica fins als temps actual. A principis de l’any vinent començarem a entrar en la teologia de la imatge. Som uns vint alumnes presencialment, i 43 al curs on-line.

Quin és el propòsit del curs?
L’objectiu no és pintar una icona sinó conèixer la bellesa que desprèn una icona per després poder-la cantar i sentir, per entendre que el que veiem allà no és un quadre, sinó el reflex de la transcendència. S’ha de tenir en compte que qui pinta una icona no és la persona, sinó l’Esperit Sant.

 

15 novembre 2013: Conferència de Maria Ignatieva: “Els anacoretes del Caucas”

Maria Ignatieva, membre de la nostra parròquia de Barcelona, va pronunciar una conferència sobre la història dels anacoretes del Caucas, en el marc de les conferències trimestrals que tenen lloc en la parròquia a càrrec de persones convidades a tal fi.
Maria Ignatieva, va estudiar periodisme i filologia a la universitat Lomosov de Moscou. Ha publicat diversos llibres de poesia en rus i una antologia de poesia russa en edició bilingüe rus-castellà Actualment és professora de rus.
L’existència d’anacoretes en el Caucas s’inicia d’una manera significativa en 1875 amb l’arribada a aquestes muntanyes d’una part important d’una comunitat monàstica provinent del Montse Athos (Grècia), d’origen rus. Aquesta migració va donar lloc a la fundació d’un gran monestir i també a l’establiment de monjos vivint com anacoretes. Aquest moviment va tenir una gran repercussió a Rússia.
En 1913 determinades discussions teològiques (l’onomatodoxia) van provocar una condemna per part del Sínode rus que va comportar que gran part dels monjos fossin obligats a abandonar la regió.

Més tard, amb la Revolució russa s’inicià un llarg procés de persecucions que delmà de manera important la vida monacal i anacorètica, però no va aconseguir acabar amb ella. Amb la desaparició de la Unió Soviètica, tota la zona va recobrar la seva vida normal.

A part de l’esdevenir històric, Maria va descriure l’ambient, el clima espiritual en el qual vivien aquests monjos i monges anacoretes, il·lustrant-ho amb alguns exemples significatius.

Es pot trobar el text de la conferència en l’apartat Biblioteques / Conferencies d’aquesta web.

5-6 d’Octubre: Protecció (Pokrov) de la Mare de Déu i sempre Verge, María. Festa patronal de la parròquia de Barcelona.

La parròquia de Barcelona ha festejat els dies 5 i 6 d’octubre la seva festa patronal, la Protecció (Pokrov) de la Mare de Déu i sempre Verge, María (el dia de la festa és el 1 d’octubre (ús eslau), amb diversos actes, que han tingut la seva culminació amb la Divina Litúrgia celebrada el diumenge, presidida pel nostre bisbe Monsenyor Luka, vingut a tal fi des de la seva residència a París.

Així, el dissabte dia 5 al matí, va tenir lloc una conferència pronunciada per la matiuska Maria Rosa Ocaña, sobre els 40 anys d’historia de la nostre església, aniversari que hem celebrat conjuntament amb la festa parroquial.

En la tarda del mateix dissabte es van celebrar les vespres majors, presidides pel nostre bisbe Monsenyor Luka.

El diumenge es va celebrar la Divina Litúrgia, presidida per Monsenyor Luka. La celebració de la litúrgia va tenir el seu colofó en un menjar fraternal dels membres de la parròquia, i els seus convidats, celebrada en un restaurant de la ciutat.

Igualment, ens van acompanyar en aquestes celebracions els nostres germans de les parròquies de Girona (p. Jaume), Mallorca (p. Miquel), Ripoll (p. Mihail), Irún (p. Pablo),  La Corunya (p. Dámaso) i Alacant (p. Nicolás), encapçalats pels seus rectors i diversos fidels.

Missatge de Pasqua 2013 del Patriarca Ireneu

Missatge de Pasqua 2013 del Patriarca Ireneu
i de l’Assemblea dels bisbes ortodoxos serbis.

CRIST HA RESSUSCITAT!  EN VERITAT HA RESSUSCITAT!

“… Perquè Vós no lliurareu la meva ànima a l’estança dels morts, no permetéreu que el vostre estimat vegi la corrupció” (Salm 15,10).

Veritablement aquesta paraula del profeta de Déu ens anuncia la bona nova de la festa lluminosa de la Resurrecció de Crist, festa de gran joia cristiana i de jubilació espiritual. Si, en el conjunt dels dies, existeix un dia per alegrar-se, és ben bé el d’avui, un dia o tots els dies dels homes – des de la creació fins a la fi del món – reben llur sentit veritable i on tot el que es produí després d’aquestes dies, i que es segueix produint, revesteix la seva significació veritable. Si hi ha un esdeveniment en què es concentren totes les festes, és encara, la Resurrecció de Crist. És per això que l’Església anomena la festa de la Resurrecció de Crist, la Festa de les festes, que es canta a l’església: Heus aquí el dia que va fer el Senyor per a nosaltres,  alegria i joia (Salm 117,24).

La Resurrecció de Crist és el fonament del cristianisme, el fondament de l’Església, perquè el Senyor ha confirmat així la integritat del Seu ensenyament. Abans de la Seva Resurrecció, ensenyava l’amor continuo de Déu pels homes; per la seva Resurrecció, ha aportat el testimoniatge d’aquest amor, perquè és per l’home que ha vençut al més gran adversari de l’home – la mort.

Si no hagués ressuscitat, el Crist no seria ni Déu, ni el Senyor, ni el Salvador, ni el Redemptor, sinó un home corrent. No és més que a la Llum de la Seva Resurrecció que apareixen clarament i s’expliquen la Seva vida en la terra i totes les Seves obres. Amb relació això, diu Sant Justí de Célije: “En retirar la Resurrecció al Crist, se li retira la Divinitat, perquè se li retira el que fa d’Ell, Déu-home. Sense la Resurrecció de Crist, la fe cristiana seria absurda i inconcebible , perquè la mort, principal adversari del gènere humà, seria invencible.

Aquesta veritat permet dir a l’Apòstol de les nacions:…“Perquè si els morts no ressusciten, Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, vana és la nostra fe; vosaltres sou encara en els vostres pecats. Aleshores també els qui s’han adormit en el Crist han mort. Si nosaltres que som en el Crist no tenim més esperança que en aquesta vida, som el qui més a plànyer de tots els homes. Però no: el Crist ha ressuscitat d’entre els morts, primícies d’aquells que s’han adormit.” (1 Cor 15, 16-20). La Resurrecció de Crist dona un sentit al cel i a la terra, a l’home i a l’ història humana. En prosternar-nos davant del Déu Vivent, ens prosternem també davant la Seva dignitat humana immortal i perpetua. Quan el Crist ressuscità, el llevat sagrat de la immortalitat ha entrat en l’ànima humana, l’ésser humà i l’esperit humà; il·lumina l’home a fi que la vida humana revesteixi un sentit etern i una significació eterna.

La veritat de la Resurrecció ressona particularment fort en la nostra època, que es lamenta de dolors i sofriments- una època en que, com estranyament abans, es posa la qüestió del sentit i de la finalitat de la vida. Nosaltres som testimonis que existeix, dia a dia, cada vegada més persones aïllades i abandonades; més llars privades del caliu de paraules humanes, tants infants privats d’amor i atencions paternals. Els hospitals són plens de persones sofrents de mals físics o psíquics. Els fenòmens com els actes d’agressió, terrorisme, els robatoris dels béns dels altres, la inquietud desconeguda que s’ha instal•lat primerament en l’esperit de les gents,  a través del món, les inclinacions a les accions criminals, les accions que atempten contra  la pau i el benestar dels altres provenen de les ànimes relaxades espiritualment i afeblides moralment, el més sovint a l’entorn dels joves que s’extravien abans fins i tot d’haver trobat un camí en la vida. L’egoisme i la deshonestedat destrueixen, avui com ahir, tota vida veritable en comunitat, el bé comú i el patrimoni comú. La desconfiança i la cobdícia, les agressions i el pillatge dels bens de l’altre, posen en perill les persones, llur seguretat i llur dignitat.
Per l’home no hi ha misteri ni incògnita més gran que el de l’existència del mal en el món. Ens pot semblar de vegades que s’ha encrespat i concentrat talment que se’l pot veure clarament, quasi tocar-lo. El mal es manifesta de manera espectacular, li complau mostrar-se i omplir tot els mitjans de comunicació, impresos i electrònics amb el missatge: sóc invencible – la vida és absurda perquè sóc jo qui regna. Un missatge com aquest recorda els successos del Divendres Sant: el mal no regna sinó sobre la terra, fins i tot afirma ser més fort que Déu, a qui seria capaç d’enviar a la tomba, sense comprendre que Crist, per la seva mort, triomfa sobre la mort.
Des de que existeix, l’home passa la seva vida en desitjar la pau, la felicitat i l’èxit. Li agrada ser reconegut i conegut, fer obres que li sobrevisquin, deixar el seu nom després d’ell. L’home més ordinari, i no només el geni reconegut mundialment, es complau en veure com algú magnifica una de les seves accions o es meravella davant d’una de les seves iniciatives. Freqüentment, tanmateix, no gaudim de l’èxit en la vida, som incapaços d’utilitzar un do rebut de Déu per una bona finalitat.
¿És així perquè el mal és més fort  que nosaltres o per què no sabem viure?. ¿Què ens falta a nosaltres també, per a ser feliços? La resposta és ben coneguda pels cristians: ens falta abans que res aprendre estimar veritablement, i després aprendre perdonar suficientment. L’home sol es pot aixecar quan estima i es dona a sí mateix per amor. De la mateixa manera, tendeix a enlairar-se quan concedeix el perdó i no torna sobre els enfrontaments del passat. L’home mai se sembla tant a Déu que quan li resa perquè li concedeixi el perdó i quan demana al seu germà que li perdoni. L’amor i el perdó procuren a l’home una alegria infinita.
L’home és més gran quan comprèn que tota paraula perversa dirigida a un altre, es torna cap a ell i el fereix. No podem fer mal a l’altre sense ferir-nos a nosaltres prèviament. Tot el que hem suportat i després minimitzat al perdonar, ens dóna la força de vèncer, sigui quin sigui el desafiament. Benaurats els pacificadors, perquè seran anomenats fills de Déu, va dir el nostre Salvador (Mt 5, 9); ara bé, els artesans de la pau són tots els homes de gran cor que estimen i perdonen.
La vida només és bella si està animada per l’amor; no es pot concebre d’altre manera més que,  entrant amb amor en la vida del proïsme, estant junt als qui tenen fam i els assedegats, amb els pobres i els exclosos, estant en presó amb els condemnats… La vida no té sentit si no és una crida a estimar, a servir Déu en cada persona. Mentre es comprèn l’existència com estant al servei d’un mateix, regnaran en el món els conflictes, els disturbis i les guerres. En el moment en què l’home accepta el fet de que ha estat cridat a donar-se a si mateix pel bé col·lectiu de tots els homes i multiplica el seu talent distribuint-lo pel bé del seu proïsme, i cada cop que realitza una bona acció, està en situació de tenir una anticipació del Regne celeste. En el gran misteri de l’amor diví que abraça tot, impregnat per la Resurrecció de Crist, es revela i realitza el Misteri de l’Església de Crist, al que estem cridats tots els homes i totes les criatures de Déu. La Creu veritable, que el sant emperador Constantí, igual als apòstols, veié en el cel,  i sota aquest signe vencé fa 1.700 anys, va abolir amb la seva verticalitat i la seva horitzontalitat, totes les barreres entre els homes i les criatures; ella reuneix  tota la humanitat en un sol conjunt, un únic organisme vivent,  destinat a l’eternitat i a la permanència del Regne de Déu.
En el si d’aquest conjunt, reunits entorn de Crist Ressuscitat, “ja no és qüestió de grec o jueu…, esclau i lliure, sinó que Crist és tot i en tots” (Col 3,11). Per això, nosaltres, com cristians ortodoxos, confessem l’Església, Una, Santa, Catòlica i Apostòlica, un poble de Déu reunit al voltant de Crist, vingut de tots els racons de la terra, de totes les nacions i en tots els temps.
És un pecat imperdonable fundar l’església, universal o local, en aquest món o en l’altre, sobre el que sigui o quin sigui, que sigui diferent del Crist Ressuscitat i la seva Creu venerable. L’església està fundada sobre Crist com Pedra angular, sobre els profetes, els apòstols i els sants Pares, totalment impregnada pels sants misteris i les santes virtuts. L’Organització històrica de l’Església està basada sobre el seu Misteri íntim, apel·lant tots els pobles de la terra a fer el signe de la creu en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant i aplicar tot el que el Senyor havia recomanat als seus deixebles (Mt 28,19-20).
Insistim particularment sobre el fet  de que l’Església està fundada únicament sobre el Salvador Ressuscitat perquè, malauradament en els nostres dies, certs homes, per ignorància o mala voluntat, intenten fundar l’església sobre ells mateixos, destruint d’aquesta manera l’organisme viu de l’església de Déu i conduint a certes persones a la decadència…! Guardem-nos, germans i germanes i fills espirituals, dels ídols antics i nous! Vivim en la veritat eterna de l’Església conciliar de Déu, la única que dóna la llibertat amb respecte al pecat, al dimoni i a la mort!.
Conformem la nostra vida en església sobre l’amor i el perdó! Tinguem en l’esperit que Déu serà el Jutge últim per a tots i que jutjarà exclusivament sobre els criteris del bé, de l’amor a Déu i l’amor als homes. És indispensable que apliquem aquestes virtuts en les nostres vides – i això sense excepcions i sense buscar excuses o pretextes en les dificultats  de la vida quotidiana- si volem formar part dels fills de Déu. L’última paraula no és la dels homes, sinó de Déu. Aquest ensenyament transmesa pels nostres sants avantpassats, no ho oblideu mai, fills de Sant Sava, que esteu dispersos, voluntària o involuntàriament, en tots els meridians, d’ Austràlia i d’Amèrica fins Europa i Àsia. Fills meus espirituals, us exhortem a tots d’estimar Déu i als homes, us cridem a romandre sempre al costat d’Aquell que ha triomfat de tots els sofriments i temptacions, que ha vençut finalment a la mort,  el nostre principal adversari. Quedant-nos al seu costat, estarem en ànima i cor al costat del nostre poble màrtir de Kosovo i Metojia, així com en tots els llocs terrenals en que els ortodoxos pateixen a causa de la seva identitat i la seva fe en Crist, que ha dit: “Ànim!, jo he vençut al món” (Jn 16, 33).
Per la seva mort i Resurrecció, el Senyor ha vençut a la nostra mort i ha donat als homes una força invencible e indestructible, contra la que cap força d’aquest món es pot resistir. Una tal força no es manifesta pel mal, per l’auto-publicitat o l’agitació en el món. Al contrari, s’expressa en la pau, el sofriment, en les debilitats aparents dels fills de la llum. Aquell que ha vençut el món dóna la força als qui creuen en Ell, per que triomfin en la pau i vencin els seus temors i els seus dubtes, que triomfin de totes les agressions comeses en contra dels fills de Déu, que resisteixen els atacs, sempre en la pau i la impassibilitat, en la certesa de que el poder diví és etern mentre que la força dels homes és efímera, que totes les potències terrenals han vingut i s’han marxat, mentre que Déu roman, la seva santedat es manté recta i indestructible.
Això fou, és i serà. D’aquesta veritat, l’arquebisbe de Ojride i metropolita de Skoplie, Jovan, testimonia des del fons de la seva cel•la; l’adrecem paraules d’amor, de consol, d’ànim i d’esperança de que Crist obrirà els ulls també dels seus perseguidors.
En creure en la Resurrecció de Crist, creiem en la renovació permanent de la dignitat humana. ¡En creure en la Resurrecció de Crist i en la Resurrecció general, creiem en la possibilitat de la resurrecció de la moral humana, del pudor i de la bondat!.
¡Només la fe en la Resurrecció pot renovar la fe i l’adhesió a un amor altruista. Només la fe en la immortalitat crema amb la seva flama l’egoisme com principi  de vida fonamental, i ens revela que l’amor a Déu i al nostre proïsme ens permet salvar-nos de les nostres tenebres i escapar de tots els nostres carrerons sense sortida!.
¡Germans i germanes, estimats fills espirituals, alegrem-nos-en davant del Senyor Ressuscitat! En alegrar-nos davant d’Ell, ens alegrem nosaltres mateixos, dons ens fem eterns i immortals! En prosternar-nos davant del Ressuscitat, ens prosternem davant de la vida eterna! En combregar al seu Cos i ala seva Sang, ens unim a Ell i rebem la vida eterna. En Crist Ressuscitat descobrim a tots els  nostres avantpassats. Tot allò que és  bo en la història del món i en la història del nostre poble, es troba davant d’Ell i es converteix en imperible i indestructible. ¡En Crist Ressuscitat estem en unió amb els nostres sants i ells estan amb nosaltres! En Crist Ressuscitat la justícia triomfa sempre. Amb Ell i en Ell triomfarà també en els nostre dies. Si Crist Ressuscitat està amb nosaltres i nosaltres amb Ell, llavors, ¿qui està contra nosaltres? Amb aquests pensaments i aquests desitjos us adrecem la nostra salutació pasqual: Crist ha ressuscitat! En veritat ha ressuscitat!.

En el Patriarcat Serbi, Belgrad, Pasqua 2013

PALMA: HORARIS DE SETMANA SANTA I PASQUA 2013

PARRÒQUIA ORTODOXA de SANT MIQUEL ARCÀNGEL
Српска православна црква св. Арханђел Михајло
Biserica Ortodoxă Sârbă de St. Arhanghelul Mihail

HORARI DELS SERVEIS LITÚRGICS DE LA SETMANA SANTA I PASQUA 2013

– 27/04, dissabte   DISABTE DE LLATZER  10’00 h.,    Divina Litúrgia.
– 28/04 diumenge  DIUMENGE DE RAMS    10’00 h.,    Divina Litúrgia.
– 01/05, miércoles DIMECRES SANT           19’00 h.,    Ofici de l’Unció dels malalts
– 02/05, jueves      DIJOUS SANT                  19’00 h.,    Matines i ofici dels 12 Evangelis
– 03/05,  viernes    DIVENDRES SANT         19’00 h.,     Vespres i Matines Gran Disabte
– 04/05, dissabte   GRAN DISSABTE SANT  22’30 h.,    Vigilia Pasqual i Liturgia de Pasqua
– 05/05, diumenge    OBERT DE 09’00 h. a 12’00 h.

ASSEMBLEA DE L’ESGLÉSIA ORTODOXA ESPANYOLA

El passat dia 16 febrer de 2013 va tenir lloc, en els locals de la parròquia de la Protecció de la Mare de Déu de Barcelona l’Assemblea anual de la nostra Església, amb participació dels representants de totes la parròquies de l’Església. Es va celebrar també la festivitat de Santa Eulàlia, patrona de l’Associació de laics Santa Eulàlia i patrona de la ciutat de Barcelona.

El dissabte 16, es va celebrar l’Assemblea anual de l’Església, sota la presidència de Monsenyor Luka i dirigida pel vicari General, m. r. p. Joan García, en la qual es van tractar els diferents aspectes de la vida de les parròquies.

Per a aquesta ocasió contem amb la visita del nostre bisbe, monsenyor Luka.

A la tarda es van celebrar Vespres i després d’aquestes l’Associació Santa Eulàlia va oferir un refrigeri als assistents, en memòria de Santa Eulàlia. El diumenge es va celebrar la Divina Litúrgia pontifical i després va tenir lloc el ja tradicional dinar comunitari en un restaurant de la ciutat.

Es poden veure algunes fotos en aquestlink:

Presentació del vídeo “Santa Eulàlia de Barcelona vista amb els ulls de l’iconògraf”.


Amb motiu del cuaranta-i-unè aniversari del naixement de l’Església Ortodoxa de Barcelona i dels 25 anys que aquesta església es troba sota la protecció del Patriarcat de Sèrbia, baix l’omofori de Msr. Luka.

El 15 de febrer, a les 19:30h  tindrà lloc a la parroquia de Barcelona (carrer Aragó, 181) la presentació d’aquest vídeo.

Participaran com a ponents en Pere Bosch, la Mercè Poch, la Montserrat Paulí i la Maria Rosa Ocaña.

La intenció del vídeo és donar amb senzillesa i estimació el valor del martiri que va patir aquesta adolescent barcelonina del segle IV . Ho fem amb mirada propera, per allò que tenim més a l’abast i al mateix temps, amb una mirada que pot semblar un tant llunyana, pel testimoni donat per un sant i teòleg ortodox contemporani de Sèrbia, Sant Nicolau Vélimirovitch, que va ser l’autor d’un himne dedicat a la santa.

Les imatges fan un recorregut per la ciutat, seguint les petjades d’Eulàlia, i també a través de l’himne i de la icona que, en mans de l’ iconògraf, ens condueix a la contemplació d’una presència transfigurada, que ens vol parlar del mon diví.

Ens preguntem:

- Quin és el missatge que podem sostreure’n, després de tants segles?

- Quin és el llenguatge dels sants per l’home d’avui?

- Quin és el missatge per tos els qui pateixen en els nostres dies la tortura, les vexacions,els mals tractament, les humiliacions fins a la mort? …

Els Sants ens parlen de la Bondat i la Misericòrdia de Déu.

Us hi esperem!

Fraternitat de Santa Eulàlia de Barcelona –

Església Ortodoxa- Carrer Aragó,181 – Tel.659 444 764

Celebració de Sant Sava i Santa Nino.

Diumenge que ve 27 de gener, a la parròquia de Barcelona se celebrarà la festa de Sant Sava, patró protector de Sèrbia i de Santa Nino, patrona de Geòrgia (14 de gener, 27 segons el calendari julià).

A la litúrgia es cantaran els troparis dels sants i al finalitzar, se celebrarà una eslava en honor d’ells.

Convidem des d’aquí a tots els residents serbis que viuen a Barcelona i els seus voltants a celebrar amb nosaltres aquesta festa en honor de Sant Sava.

 

Barcelona: Setmana de pregària per la unitat dels cristians.

La setmana del 14 al 20 de gener s’ha celebrat la Setmana de la Unitat del cristians amb diversos actes que van tindre lloc a Barcelona, en els quals va participar la nostra parròquia. A l’acte celebrat que es va celebrar a la catedral catòlica, el pare Martí, el nostre rector, va fer el següent parlament:

Un any més ens tornem a trobar cristians de diferents confessions cristianes per pregar a Déu nostre Senyor i creador, autor de la vida, perquè ens guiï vers el camí de la unitat. Però aquesta unitat a la que ens referim, no és quelcom que hem de construir nosaltres, sinó que és una realitat orgànica, existent i viva, a la que som convidats a incorporar-nos per viure-la també nosaltres personalment. Quan Sant Pau ens diu que l’Església és el Cos del Crist, s’està referint a aquesta unitat orgànica i viva on Déu i l’home es troben.

Aleksei Khomiakov, un gran teòleg ortodox del segle XVIII, en la seva obra Tserkov odnà – “l’Església és una” -, ens diu que l’Església és Una encara que l’home que viu a la terra la vegi dividida. Perquè l’Església no és una institució organitzada feta pels homes, sinó que és un misteri de comunió del Creador i de la creatura a la imatge de la comunió existent entre les persones o hipòstasis de la Santíssima Trinitat.

En aquest sentit Aleksei Komiakov ens diu: “La unitat de l’Església deriva necessàriament de la unitat divina” “L’Església no és ni una doctrina, ni un sistema, ni una institució. L’Església és un organisme viu, un organisme de veritat i d’amor, o, més exactament, la veritat i l’amor en quant organisme.”

Aquestes paraules lliguen perfectament amb les paraules de l‘Evangelista Joan quan ens diu: “perquè tots siguin u, perquè ells també siguin u en nosaltres igual com tu, Pare, ets en mi i jo sóc en tu, perquè el món cregui que tu m’has enviat.” (Jn. 20, 21)

D’aquesta forma se’ns revela la unitat en el si de la divinitat que es dóna a conèixer en el bell mig de la creació perquè coneguem, per participació a la vida divina, quina és la veritat de la nostra existència; i aquest ha de ser el nostre punt de referència per abordar qualsevol intent d’unitat entre les diferents comunitats cristianes.

No es tracta de trobar un comú denominador que ens apropi a expressar consensuadament quina és la nostra fe, sinó de viure en el si de l’Església el misteri de la vida en el seu sentit més profund i ontològic que es manifesta quan Déu i l’home es troben.

Això és el que ens van transmetre els Apòstols a través del kerigma apostòlic, això és el que s’expressa en el símbol de fe que es va redactar en els dos primers Concilis Ecumènics, de Nicea i de Constantinoble, i això és el misteri contingut en les paraules d’aquest mateix símbol quan se’ns diu “en l’Església, Una, Santa, Catòlica i Apostòlica”.

Una perquè una és l’expressió plena de la vida en comunió amb el nostre Creador. Santa perquè l’únic Sant, Déu, ens santifica a tots. Catòlica per la universalitat còsmica de la nostra existència i Apostòlica perquè els apòstols van ser els transmissors d’aquesta experiència.

Las primeres comunitats cristianes, donen testimoni d’una vida eclesial que és l’expressió d’aquesta experiència, però desprès, les misèries de la humanitat caiguda s’han manifestat amb força i hem trencat aquesta unitat de la vida comuna amb Déu, expressada en l’estructura eclesial de l’Església de Crist i, dient que confessem el mateix Crist, hem perdut la comunió entre nosaltres. Cosa paradoxal que ens obliga a la reflexió i al penediment.

Preguem doncs a Crist el nostre Déu, que s’apiadi de nosaltres i que ens incorpori a aquest misteri d’unitat on la vida es manifesta amb tota la seva plenitud, i d’aquesta forma trobem l’expressió comuna en una mateixa estructura eclesial.

P. Martí. Església Ortodoxa. Patriarcat de Sèrbia